Amb aquest text obro un nou espai. Expressar la meva veu. Que brollin les paraules, simplement pel plaer d’expressar-les, pel plaer de veure com es van construint les frases i a cada frase, quelcom dins meu es va alliberant. Posar paraules a allò que sento, a allò que percebo, a allò que es mou en el meu mental, a les meves reflexions sobre el misteri de naturalesa humana.
La meva veu té tonalitats, sons, timbres, colors diferents, depenent de com està la meva ànima. A vegades és una veu enèrgica, intensa, a vegades és dèbil, a vegades sembla que no tingui veu, a vegades és una veu dura o freda, a vegades és plor, a vegades és càlida, a vegades es trenca, a vegades és un crit…i també pot ser un sospir. Totes elles són la meva veu.
Em sento hereva del llinatge femení pel que fa al dret d’expressar la meva veu. Sento que les meves cèl·lules i les meves emocions acumulen una memòria transgeneracional de supervivència, amb el missatge inconscient que per estar sana i estàlvia, millor ser discreta, millor no exposar-me a ser jutjada , millor no expressar la ràbia, millor complaure, millor cuidar, millor reprimir el  poder, el plaer, la  creativitat, la visió. Millor callar la meva veu.

Segueixo l’impuls d’expressar la meva veu com si fos un acte d’atreviment, de revolució interna, de trencar la lleialtat a aquesta herència inconscient. Al mateix temps, em fa molt de respecte: Tinc por de mostrar-me, d’equivocar-me, d’alliçonar, de fer mal, de ser arrogant, de no tenir res interessant a dir, tinc por de fer el ridícul, de sentir-me vulnerable, inadequada, del fet que no tingui sentit exposar públicament la meva mirada sobre la vida, i sobretot tinc por d’una de les meves veus, aquella que em jutja internament bloquejant l’impuls creatiu.
M’allibera reconèixer la por i el judici intern i sento que amb aquest reconeixement li dono vitalitat, força i permís a la meva veu.

A teràpia, aquesta és una de les grans eines d’alliberació i transformació, la persona expressa la seva pròpia veu, sense por de sentir-se jutjada, i essent acceptada completament inclús quan expressa les veus que més l’avergonyeixen. I quan això esdevé, la persona sospira deixant anar una resistència interna i s’estova, integrant amorosament totes les seves veus.

Un recurs molt potent d’autocura és escriure el que ens passa pel cap, el que sentim. Reconèixer i buidar és molt alliberador i ho podem incloure com a rutina de neteja mental. Vivim molt des d’una part mental i això ens té molt desconnectades dels nostres cossos, dels instints i de les intuïcions.

Sento que és plaent i saludable deixar sortir la meva veu, sigui escrivint, dibuixant, cantant, movent el cos, cridant o simplement amb un sospir. L’únic límit que li poso a la meva veu és que s’expressi, sense ferir ni traspassar els límits de la llibertat de l’altre.

Abrir chat