La meva exigència és una de les meves gran enemigues. Tot el meu ésser  està cansat d’aquesta bèstia de la que em sento víctima.

La sento activa dins meu quan em poso objectius inabastables, tant en el dia a dia com en la vida, quan no em sento satisfeta amb mi mateixa si no he acomplert aquests objectius, quan en el meu cap utilitzo massa sovint l’expressió “haig de”, quan em jutjo internament per no ser suficient o per no ser diferent,  quan me n’adono que inconscientment allò que més gaudeixo queda relegat a quan hagi acabat totes les obligacions, quan mesuro la meva qualitat humana pels meus esforços, objectius aconseguits o dificultats superades, com si aquests em fessin més digna de ser.

En el cos, la sento com una cuirassa, com una rigidesa o intensitat muscular, que em fa utilitzar una energia desproporcionada per cada acció que realitzo. En la ment la identifico com una iteració que no em permet estar en el cos ni en el present, perquè sempre s’ocupa del que caldrà fer després. Emocionalment percebo l’ansietat i la insatisfacció a les que em porta.

I em plantejo…com vaig arribar a la conclusió que per estar satisfeta havia de portar el meu cos fins al límit de l’extenuació?

Segurament  en el pla personal neix d’una fantasia de perfecció, d’un anhel de ser estimada i volguda per tothom i en tot moment. I sóc conscient que en aquesta necessitat de complaure a fora, dins meu em perdo. I si necessito tant aquesta bona mirada de l’exterior, és que no em sento ben mirada per mi mateixa? no m’estimo prou? no em permeto ser qui jo vull ser?

També sento que hi ha un component de l’exigència que és més extens que el jo, que està incrustat en el sistema del qual formo part, hereu fidel i cec de la tradició judeocristiana, en la que el que dignificava era l’esforç i el patiment per aconseguir un cel quimèric, i en la que gaudir era un pecat (sobretot si la que gaudia era la dona).

Prioritzant els deures, les necessitats dels altres, les obligacions, les ocupacions, les distraccions.. quan de temps ens queda per no fer, per gaudir, pel plaer, per els “vull”, per els “desitjo”, per la contemplació. On hi ha excessiva exigència costa que creixi l’autoestima. Perquè la part exigent no en té mai prou… sempre podria ser millor, sempre podria estar més ben acabat, sempre podria haver fet més… i aleshores el que sí que ha estat fet, sentit, viscut perd el seu valor. El benestar personal està directament relacionat amb el nivell d’autoexigència. Com si fossin vasos comunicants quan hi ha molta exigència…baixa la satisfacció i la bona vida.

També me n’he adonat que la meva exigència no només m’afecta a mi sinó que també es desplega al meu voltant. Exigint als altres que siguin o facin segons les meves expectatives (encara que sigui de manera inconscient),  exigint a la vida.

Sóc humana, arribo fins on puc i reconec que no puc amb tot. Simplement SÓC. Exigència meva…. t’allibero!

Vull compartir aquí un exercici molt senzill i al mateix temps molt alliberador, extret del llibre “Ser mujer, un viaje heroico” de la Maureen Murdock. En el capítol titulat “El mito de no ser nunca suficiente” l’autora proposa un exercici senzill per a silenciar la tirania de l’autoexigència i entrenar-nos en l’art de la satisfacció:

“Se divide una hoja de papel en tres columnas; en la primera, se escribe cualquier cosa que se haya hecho hoy, como por ejemplo, “estuve arrancando las hierbas del jardín”; en la siguiente se escribe “estoy satisfecha”, y en la tercera, “¿y esto es suficiente!” Tal vez suene un poco simple, però tras hacer este ejercicio durante un mes aproximadamente, se olvida una de haver sido alguna vez “insuficiente””.

I tu….ets conscient del teu nivell d’exigència? com la vius?  Et permet gaudir de la vida? O bé és una part de tu que et diu que quan ho hagis aconseguit tot ja faràs el que et ve de gust? Sents que t’és més fàcil sostenir l’exigència que el plaer?

Abrir chat